Les commemoracions, la memòria i la funció social de la historiografia

Bernard Cottret i Làuric Henneton ens parlen a “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite” de la constatació a nivell francès d’una tendència general cap a l’ús institucionalitzat i en augment de les celebracions commemoratives[1]. Actualment molts estats fixen cada any un seguit de dates per a fer aquests actes i en motiu de què es realitzen. Però també se’n fan d’altres a nivell més popular. Aquest procés va íntimament lligat a la consolidació de les polítiques de memòria, accentuades després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust però encara més en voga amb la fi del segle XX i l’inici del XXI. Cal dir, però, que aquest no és un fenomen ni molt menys nou, sinó que podem resseguir-ne els orígens al llarg del segle XIX.

Aleshores els autors repassen algunes de les interpretacions historiogràfiques sobre aquest tema, en referència a les causes que motiven la voluntat creixent de fer memòria d’esdeveniments, institucions o persones del passat. Però també les que apunten a si es tracta de quelcom positiu o negatiu des del punt de vista de la historiografia i la història.

És a dir, partim de la base que les commemoracions no es promouen, sovint, des de l’àmbit dels historiadors, sinó des de les diferents institucions de l’estat i de la societat (com per exemple associacions d’ex-combatents). Aleshores, la qüestió és quin hauria de ser el paper de la historiografia en aquest marc, si és que es considera que n’hauria de tenir algun. Molts historiadors defensen que, al tractar-se d’esdeveniments massa marcats pel component polític i identitari, caldria separar clarament un acte de memòria del que és pròpiament la història a nivell acadèmic. Pascal Ory i molts altres assenyalen els problemes de confondre memòria i història. La commemoració implicaria una selecció arbitraria del passat i una idealització que donaria lloc a una retrospectiva esbiaixada, mentre que la història es basa en la presa de distància (i també en el detall i el matís reveladors), sempre des de la finalitat objectiva i no moralista o justificativa.

Per contra, altres autors es mostren més optimistes. Davant de la relativament gran difusió que tenen les commemoracions (i per tant, de retruc, la història sobre allò que es recorda), plantegen que l’historiador ha de formar part activa dels actes, doncs representa una oportunitat de fer arribar al gran públic les investigacions sobre el passat.

Altres encara van més enllà i consideren que les commemoracions poden servir com a pal de paller per a la difusió de valors cívics i morals, com apunta en paraules dels autors Jean Delumeau. Fins i tot hi ha qui parla d’una funcionalitat política, com per exemple Lluís Ferran Todelano, que entén la història i les commemoracions com a una eina de pedagogia política: “Tot i que sovint s’obvia la seva contribució social, la història és una ciència oberta basada en l’estudi del passat per entendre el present i traçar camins de futur. La història té un vessant pedagògic enorme, ple d’exemples que ens poden ajudar a identificar qui som i on volem anar. Per aquest motiu, la història és política”[2]. Veiem que sovint en aquest debat s’entra a considerar sobre la funció social de la historiografia.

El problema d’aquest tipus d’interpretacions, crec jo, es troba en allò que elles mateixes rebutgen en referència contrària. És a dir, una posició política sovint -o sempre-comporta una oposició, de manera que es rebutjen mútuament. En el seu article, Toledano critica la lògica commemorativa espanyola, defensant una política de memòria i de commemoració catalana autònoma i regida des de la Generalitat, “No un servei centralista i unívoc com l’espanyol (...), sinó un de transparent, participatiu i rigorós en els seus plantejaments”. El que proposa, sense amagar-se’n, és un sistema de commemoracions català i catalanista, tot i que d’aquest darrer l’anomeni “vessant pedagògic”. Seguim mirant el passat des d’una determinada perspectiva, que per alguns serà constructiva a nivell cívic i nacional, però que a vista d’àguila no difereix gaire o gens del que proposa la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales a nivell espanyol.

Cal apuntar que si bé molts dels actes de memòria troben en el seu origen un fort component nacionalista, no tots segueixen aquesta línia. Però més que intentar influir en la decisió de què cal commemorar i què no, el que considero que la historiografia hauria de fer és posar tots els esforços precisament en diluir i matisar aquests biaixos de tota mena (nacionalistes, seleccionistes, simplificació...) que no han passat pel sedàs científic. En introduir en els actes, les exposicions i les publicacions la complexitat pròpia dels processos històrics, les múltiples lectures i les vicissituds.

Així doncs, els criteris per a regir una política oficial de commemoracions, tot i que són també importants, no deixen de respondre sovint a interessos aliens a l’historiogràfic, siguin d’arrel ideològica o no. Decidir què mereix ser commemorat demana per si mateix una determinada mirada al passat, però sobretot cal que aquesta parteixi des de les aportacions d’aquells que es dediquen a estudiar-lo amb una voluntat científica i no únicament des de les institucions i dels testimonis. Aquí és on considero que l’historiador s’ha d’obrir pas. És necessari que les commemoracions no es converteixin en un espectacle d’opinions personals ni en un reguitzell de mites autojustificatius. Tampoc que es regeixin per l’exposició d’una determinada versió del passat, sinó que traspui la gran tonalitat de grisos que naveguen entre el negre i el blanc.

Això mateix és el que reclama Anna Maria Garcia en referència a la commemoració, l’any 2009, dels 70 anys de “l’exili republicà”[3]. En primer lloc, defensa que caldria parlar d’exilis en plural. Ja no sols perquè el 1936 es produeix un prou nombrós èxode “de dretes”, sinó perquè el mateix exili de 1939 és més complex i divers del que alguns volen fer creure, començant per la freqüent associació entre la gent que va marxar i els valors democràtics. Sols una petita mirada documentada de casos concrets ens il·lustra com molts dels que es varen veure obligats a partir eren d’ideals més aviat revolucionaris (anarquistes, comunistes). És aquesta “mirada polièdrica” de la que parla Garcia la que l’historiador ha de mirar d’introduir en el marc commemoratiu, perquè sinó es corre el perill de confondre relats marcadament manipulats i homogenis amb el passat “real” (o, com a mínim, més objectiu).

I per això cal que l’historiador no faci política de la història. Que no busqui “construir una nova ciutadania catalana”, com diu Toledano al títol del seu article, sinó que proporcioni a aquests ciutadans una mirada serena, complexa i científica del passat per a que aquests decideixin què fer-ne. Això no significa que tot historiador hagi de renunciar a la ideologia, empresa difícil, sinó que aquesta hauria de manifestar-se fóra de l’àmbit acadèmic i divulgatiu. I això hauria de valdre tant per les opcions que tendeixen a una mirada espanyolista del passat com per les que ho fan des del catalanisme.

---

[1] Cottret, Bernard i Henneton, Lauric. “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins  Cottret Bernard i Henneton Lauric (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15.

[2] Ferran Toledano, Lluís. “Història i memòria. Eines per a construir una nova ciutadania catalana”, dins Eines per a l’esquerra nacional, núm. 1, 2007.

[3] Garcia Rovira, Anna Maria. “Exilis i històries de vida. Entre la memòria, la història i la política”, dins Font Agullò, Jordi (dir.). Reflexionant l’exili. Aproximació a l’exili republicà: entre la història, l’art i el testimoniatge, Afers, 2010, pp. 259-278.

Comentari de Text: Postmodernisme

“De la historia social a la historia de los social”, de Miguel Ánguel Cabrera i Álvaro Santana Acuña

«(…) los estudios recientes sobre la genealogía histórica de lo social tienden a subrayar que la categoría de sociedad no es una categoría natural. Y no ya porque sea una categoría histórica, surgida en un tiempo y lugar concretos, sino porque no nació simplemente de la observación atenta y metódica de la interacción humana, sino de un proceso diferente. La categoría de sociedad surgió como resultado de una discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas. Una discontinuidad de la que surgieron también otras nociones característicamente modernas como las de individuo, pueblo, ciudadanía, economía, clase, nación o civilización. Como señala Patrick Joyce, se trata de nociones que, aunque hayan acabado por naturalizarse y esencializarse, sean reales en sus consecuencias prácticas y operen como fundamentos del conocimiento, no remiten a entidades objetivamente existentes, sino que son componentes del proyecto moderno. Ésta es, en esencia, la tesis mantenida por Keith M. Baker, para quien la noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento” (…) Lo cual no significa, puntualiza Baker, negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida. Sociedad es la construcción conceptual de esa interdependencia que nos ha legado la Ilustración”»¹

Aquest fragment correspon a l'article “De la historia social a la historia de los social”, de Miguel Ánguel Cabrera i Álvaro Santana Acuña, publicat al número 62 de la revista Ayer. Es tracta d'un text on s'exposen les recents aportacions del que anomenen “historia de lo social”, entès com a l'estudi de la societat en tant que concepte i construcció sorgit amb la modernitat i no com a element natural i autònom de la configuració que en fem els humans. Es tracta, doncs, d'una aportació en la línia postmodernista que, com veurem, sembla haver col·lisionat frontalment amb la història social que va englobar bona part de la historiografia del segle passat (escola dels Annales francesa i marxisme britànic) i que encara avui manté els seus representants. No obstant això, algunes propostes alternatives busquen superar la crítica postmoderna sense oblidar encara la història social.

En primer lloc, s'afirma que la societat no és quelcom objectiu i amb entitat delimitada, sinó que és una construcció cultural subjectiva, difusa i relacionada amb una determinada manera (alhora complexa) de veure i entendre el món (o de fer-se'n representacions): la modernitat. Manera que és diferent de la que la precedeix, que comporta una “discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas” i que, per tant, no sols no és una estructura analitzable (científicament), sinó que no és natural, no ha estat sempre. En definitiva: que la societat (com avui l'entenem) ha existit des de que “s'ha creat”, a partir d'un moment determinat i no abans, en un context lingüístic. Per a la història social, basada en la suposada objectivitat de l'estructura social (que a la vegada determina, juntament amb la seva relació econòmica, la resta d'elements, com la cultura o la política), això suposa una crítica que ataca directament als fonaments de l'edifici, a la infraestructura com explicació de la superestructura.

De la mateixa manera, altres conceptes que per a la historiografia social no sols eren categories analítiques sinó realitats objectivables (reals), com per exemple la classe o la mateixa economia, han estat posats en dubte. Així, la història com a ciència, que és al fi i al cap el que perseguia la primera escola dels Annales i el que segueix marcant als seus (ja molt llunyans) successors, queda en entredit. ¿Com podem explicar els esdeveniments i les accions humanes del passat si “la manera en que las personas experimentan la realidad y reaccionan frente a ella no está determinada por la realidad misma, sino por la manera en que ésta es hecha significativa mediante las categorías de un ciertos imaginarios”?

Si acceptem que societat “es sólo una forma de conceptualizar la interacción humana derivada del imaginario moderno occidental”, resulta difícil, per no dir erroni, aplicar aquest concepte (i classe, economia, etc.) a l'estudi del passat (com a mínim al “pre-modern”). No sols això, sinó que “entonces la sociedad como tal no tiene una existencia real”. És a dir, que perd sentit voler analitzar amb objectivitat quelcom que sols es plasma en la realitat en funció de la seva articulació com una forma de codificació que depèn del moment i de l'espai en que és format. Això és, sembla inútil voler objectivar allò producte del llenguatge, que és per se subjectiu, dinàmic, volàtil i parcial.

Ens trobem, doncs, en que les posicions més “extremes” del postmodernisme no sols condueixen a la crisi de la història econòmica i social, a les explicacions globals i amb voluntat racional segons l'economia i la societat, sinó a la de la disciplina històrica en general (si es vol entendre més com una ciència que com una literatura). L'historiador es troba amb un doble problema: el primer, que els textos no són reflex de la realitat, sinó representacions. Discursos que es troben en interdependència amb la realitat, sent l'una inseparable dels altres. És a dir, no hi ha el discurs i la realitat, com a entitats delimitades i delimitables. El segon, que l'historiador es troba immers en un determinat context discursiu/real del qual n'és inseparable i que no li permet entendre objectivament el passat si no és a partir d'aquest marc.

No obstant això, la historiografia no ha restat aliena al debat postmodern, sinó que n'ha pres part i un important sector s'hi ha inserit. Entre aquests hi ha els que podríem diferenciar entre “pessimistes” i “optimistes”. Els pessimistes, gairebé per congruència amb l'acceptació de les tesis relativistes i del “gir lingüístic”, han optat per renunciar a la “veritat” històrica per a entendre-la com una narració (gairebé) literària, una interpretació tant vàlida com qualsevol altra. Els optimistes, per contra, no han abandonat encara la convicció en la possibilitat de fer història des d'una “subjectivitat el més objectiva possible”. Lògicament, fora d'aquests posicionaments hi ha els que rebutgen tota tesi postmodernista.

Les aportacions optimistes són molt heterogènies i van des de la història cultural (aquella vessant menys relacionada amb la història social i allunyada de les mentalités) fins a la micro-història. Aquesta història cultural està protagonitzada, entre d'altres, per autors com Lynn Hunt o Gabrielle S. Spiegel. Proposen, des del rebuig a les estructures determinants, l'estudi de la cultura com un element inestable i canviant on els humans actuen per a formular, fruit d'una lluita entre contradiccions i oposicions, el discurs dominant. És a dir, la història com a l'estudi de la formació, lluita i plasmació (o no) de les representacions i dels discursos, així com del seu ús o de les conseqüències que això genera. De fet, la mateixa “historia de lo social” de la qual parlen Cabrera i Santana es tracta del repàs d'un estudi sobre com els homes i les dones han construït conceptes com el de societat (sovint aprofitant paraules ja existents, però canviant-ne substancialment el significat). Aquests conceptes juguen un paper important en els discursos i en les representacions i categoritzacions de la realitat que fem els humans.

Cabrera i Santana exposen com el concepte de societat pot seguir sent útil per “analizar aquellos procesos históricos en los que la categoría de sociedad ha tenido alguna influencia”. Ja no com un element teòric, sinó com a un element que participa en l'esdevenir històric. Però per a ells fins i tot això resulta enganyós. El que cal, defensen, per entendre la conducta de les persones és fixar-se en les categories de l'imaginari (dels discursos i representacions), doncs és a partir d'aquestes que experimentem la realitat (i no a partir de la mateixa realitat). Allò real esdevé un simple “referente material”. Aquesta visió exclou tot tipus de coneixement de la realitat.

Altres historiadors, com William Sewell, consideren que en aquells marcs on el concepte societat (i d'altres) esdevé central, encara que es tracti d'una construcció cultural, genera sobre les persones un cert límit d'acció. Això és, que a la pràctica passa a determinar (no absolutament, és clar) com actuem. Es tracta, doncs, després de superar el determinisme marxista (d'allò econòmic i social envers allò cultural), de traspassar ara el determinisme del “gir lingüístic” (d'allò lingüístic i construït en un marc cultural envers allò social i econòmic). El llenguatge té un paper important, però també es veu influït per altres elements, com per exemple l'experiència real que fa canviar els significats o els conceptes.

Sewell s'insereix en aquesta corrent que Spiegel ha anomenat “neofenomenológica”² i que presta atenció, també, a com l'experiència i la pràctica de les persones influeixen i canvien el discurs i les representacions. És a dir, com la realitat condiciona el discurs. Es tracta d'un intent de retorn a la història social amb la incorporació d'alguns elements del postmodernisme, tot i que parteix d'una crítica als posicionaments més “durs”, que havien conduit al mateix determinisme del que reaccionaven.

Una altra via (a vegades relacionada amb aquest “retorn a la realitat” i a la pràctica) de superació del “gir lingüístic” és la de la microhistòria. Autors Giovanni Levi i Carlo Ginzburg, han practicat una història a petita escala, fixant-se en esdeveniments, personatges o llocs concrets. Defugen de tota explicació global i estructural, o en tot cas sols entenen aquestes des d'una visió específica extrapolable a un conjunt (amb totes les precaucions necessàries al respecte). És a dir, en front de la història social “clàssica”, centrada en els moviments generals i repetitius, proposen una visió local, individual i particular. Molt lligat a aquesta “alternativa postmoderna” per a la història social hi ha l'avenç de la història local.

1Cabera, Miguel Ángel i Santana, Álvaro, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006). Pàg. 169-170

2Spiegel, Grabielle M., “Comentario sobre una línia torcida”, Historia Social, 69 (2011). Pàg. 117-118.

Comentari d'una biografia:

Josep Tarradellas. 1899-1988, de Pep Martí i Vallverdú

Per a realitzar aquest comentari he escollit una biografia de Josep Tarradellas (1899-1988) escrita per Pep Martí i Vallverdú, historiador i periodista barceloní¹. Publicada el 2010 per la Fundació Josep Irla, forma part de la col·lecció “Biblioteca de l'Esquerra Nacional”, un conjunt de biografies de personatges lligats al catalanisme republicà del segle XX. L'objectiu d'aquest treball és, més enllà d'un petit resum inicial, descriure l'enfocament general i relacionar-ho amb l'article d'Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica” (inclòs a Liberales, agitadores y conspiradores²), on reflexiona entorn de l'evolució del paper de la biografia històrica. Es tracta d'assenyalar els defectes i les virtuts (o en tot cas la tendència) que observem en relació a les notes de Burdiel sobre les diferents tipologies de biografia. Uns quants textos escollits han de servir per exemplificar aquestes reflexions.

Josep Tarradellas va néixer a les acaballes del segle XIX a Cervelló (Baix Llobregat). De ben jove ja va mostrar interès per la política i, mentre treballava d'aprenent en un comerç, es va fer soci del sindicat catalanista CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Allà es va formar en diverses llengües i ben aviat va iniciar la seva militància portant la secció de propaganda. També funda i participa en diversos setmanaris nacionalistes i d'esquerra, com l'Intransigent, donant-se a conèixer.

Amb 28 anys es casa, ja amb una posició econòmica favorable davant l'èxit professional com a representant de productes tèxtils. Tindran una filla amb síndrome de Down i més tard un fill. La seva activitat política pren força acabada la dictadura de Primo de Rivera i col·labora amb la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya l'any 1931. Esdevé diputat a Corts per Barcelona, en el marc de la Segona República, i també participa en els governs de la Generalitat. És expulsat d'ERC per discrepàncies amb Macià, però retorna el 1936 amb el triomf del Front Popular. Durant la Guerra Civil porta la conselleria de finances i també és nomenat secretari general d'ERC. El 1939 es veu obligat a marxar cap a França.

Des de l'exili actua com a número dos del govern de la Generalitat i en morir Josep Irla el 1954 és escollit com a nou president. Tot i les disputes internes sobre la legitimitat del govern, que a mesura que passaven els anys menys contacte tenia amb la pròpia realitat catalana sota la dictadura, la mort de Franco el 1975 va obrir la porta a la Transició Democràtica i al restabliment de la Generalitat. Després d'una aparent victòria de les esquerres a Catalunya en les eleccions generals de 1977, el recent escollit govern espanyol procedeix a restaurar la Generalitat i a reconèixer la legalitat de Tarradellas com a president. Després de múltiples negociacions, es forma el govern provisional que durarà fins el 1980. És llavors quan un Tarradellas ja molt gran va optar, potser davant de la pujança d'una nova generació política (que havia crescut a Catalunya i no a l'exili) que el va anar relegant a un paper secundari, per deixar l'activitat política. Lògicament, la victòria a les eleccions catalanes del seu gran rival des de 1978, Jordi Pujol, també va influir en la seva decisió. Va morir el 1988 a Barcelona.

L'obra de Pep Martí està enfocada gairebé exclusivament des de la vessant política del personatge. Les referències a la seva vida privada són escasses i es limiten a allò més bàsic: casament, naixement dels fills i poca cosa més. L'eix biogràfic és la seva ascensió política fins arribar a ser president de la Generalitat restaurada. De fet, dels darrers vuit anys de la vida de Tarradellas, un cop ja retirat de la política, sols es destaca els seus comentaris crítics al govern de Pujol. Aquest predomini de la vida pública tampoc és estrany si tenim en compte que la publicació és de la Fundació Josep Irla, lligada a ERC, i que s'inclou en una col·lecció encaminada a recollir les vides dels principals representants de l'esquerra republicana en el marc de la Segona República i l'exili. Són llibres divulgatius, que no busquen ser treballs exhaustius sinó recollir el paper polític dels seus protagonistes.

En aquesta biografia resulta força recurrent, al meu entendre, una òptica nacionalista aplicada no sols a la vida de Tarradellas, sinó també als esdeveniments històrics que l'acompanyen. Això és segurament conseqüència d'aquest origen, podríem dir, partidista, que enterboleix el text i el fa poc objectiu.

“La Lliga (...) va reclamar al Govern central que presentés davant del Tribunal de Garanties Constitucionals una qüestió d’incompetència de la Generalitat en matèria social. L’actitud de la dreta regionalista suposava una contradicció evident per a una força que es reclamava catalanista, però els líders de la Lliga no van dubtar de demanar ajut a Madrid contra una llei progressista al camp català.” (Pàg. 23)

La Lliga Regionalista, acusada de traïdora en un altre fragment, és al punt de mira dels problemes que pateix Catalunya i l'esquerra nacionalista.

“En els primers dies de la guerra, la Generalitat demana ajut al Govern de la República davant les gravíssimes dificultats de tresoreria de Catalunya.(...) La resposta mesquina del Govern de la República, que fins i tot exigeix a la delegació d’Hisenda a Barcelona que se li enviï una part de l’or i plata situats a Catalunya, acaba amb la paciència de la Generalitat.” (Pàg. 31)

En aquest cas el govern central de la Segona República és acusat d'avarícia, fet que acaba justificant el confisc d'un crèdit a la seu barcelonina del Banc d'Espanya.

Però potser el que grinyola més és que el discurs general envers la figura de Tarradellas és notòriament apologètic, de manera que un es pregunta si aquest “animal polític”, tal i com el defineix Martí, va ser en realitat la persona que es descriu al llibre.

“...es va sentir sempre dins la tradició del nacionalisme d’esquerres. No distingia entre catalanisme i nacionalisme. El seu esquerranisme era autèntic i alhora molt «català». No li vinguessin amb manuals.” (Pàg. 78)

“Josep Tarradellas forma part del patrimoni d’ERC. Recordar-lo és vindicar el bo i millor de l’activitat política (...). A mesura que Catalunya avanci cap a la plena sobirania, la figura del jove del CADCI, de l’eficaç conseller de Finances, de l’exiliat digne i del vell president retornaran. Demà, Tarradellas?” (Pàg 80)

Aquesta lloança fa incorre sovint a l'autor en la voluntat de justificar les accions de Tarradellas. Freqüentment parla de la “lògica” de cada actuació en referència a un marc o context determinat o a les seves simpaties ideològiques, que qualifica ja des de la seva joventut de “clares”.

“Josep Bertran i Musitu era un «baró» o cacic d’aquell territori, home de la Lliga Regionalista molt proper a Francesc Cambó. Amb el temps, arribaria a ministre d’Alfons XIII. Durant la Guerra Civil, donaria suport amb entusiasme a la causa franquista. A Tarradellas, però, qui el va impactar va ser Layret. Les seves simpaties ideològiques estaven clares.” (Pàg 9)

I dos paràgrafs després:

“Per una persona que treballava d’aprenent i era d’idees catalanistes i esquerranes, l’afiliació al CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i la Indústria) tenia la seva lògica.” (Pàg. 9)

En aquest fragment es justifica la seva presència en el govern central espanyol:

“I té sentit que el noi del CADCI, un dels qui més han treballat per la victòria d’abril [proclamació de la Segona República], figuri en les llistes d’ERC al parlament espanyol i sigui elegit diputat a Corts per Barcelona.” (Pàg. 19)

En el següent, s'observa aquesta recurrent visió d'un home sempre segur de si mateix:

“Tarradellas va viatjar a Madrid [retorn després de 28 anys a l'exli] disposat a cedir, a pactar, a tancar un acord com fos... Però sabia, com sempre va fer en la seva vida, quin era el punt per ell innegociable. Passés el que passés, no acceptaria cap sortida que no fos la reinstauració de la Generalitat.” (Pàg. 70)

Tota acció de Tarradellas s'explica per aquesta coherència i, en cas de no complir-se, cal buscar la raó en quelcom del context que força la situació. És d'alguna manera un dels “vicios clásicos” (en una obra que és del 2010 i no del segle XIX) de que Burdiel ens parla. Una pervivència de la “biografia clàssica”difícil de deixar enrere. Consisteix en atorgar a la vida de l'estudiat “un modelo de racionalidad externo y prefijado que crea la ilusión de personalidades unitarias, coherentes y encaminadas hacia un propósito biográfico claro y preciso”. Tot i que la idea de destí no és en cap moment utilitzada per Pep Martí, sí que cau en aquesta “ilusión” d'unitat, quelcom que queda molt ben plasmat en aquest fragment (també apologètic):

"Un dels trets definidors de Josep Tarradellas dins de la classe política nacionalista és que sempre es va considerar potencialment un home de govern disposat a aprofitar al màxim les possibilitats que oferien les circumstàncies. Home de partit i d’idees, no és pas un ideòleg. Pertany al grup dels pragmàtics, dels possibilistes. El seu únic dogma sembla ser el tast de la realitat. Intenta ocupar tot el terreny possible; després, pacta. La radicalitat o la moderació de les seves posicions vindrà definida, abans que res, per la correlació de forces que s’estableixi. És important tenir en compte això per entendre el «tot» Tarradellas." (Pàg 17)

Així mateix, en aquests dos darrers textos veiem aquesta sovintejada coneixença, per part de Martí, del que considerava o pensava el biografiat en tot moment, com si els seus textos o testimonis fossin un reflex fidel i immòbil del seu pensament. Aquesta immobilitat, que també es copsa en la voluntat d'encabir la seva vida, des que és un jove aprenent fins que abandona la política, en un “tot” Tarradellas coherent, estàtic i unitari. En aquest marc, la irracionalitat, el dinamisme i la contradicció, elements, com destaca Burdiel, tant intrínsecament humans (tot i que els seus antònims, destaca, són també finalitats sovint perseguides), no hi tenen cap paper. Per contra, “De la misma forma que el significado de una vida cambia o se altera con el paso de los años (...), la sustitución de una noción unitaria de sujeto por otra fragmentada y múltiple permite abordar las relaciones y las contradicciones existentes entre los diversos planos de actuación e identidad que todos tenemos”.

José Luis Gómez Navarro arremet també contra aquest “peligro, que acecha constantemente a la biografía, consistente en elaborar-recrear una personalidad del biografiado coherente y estable, inmutable a los cambios del medio social y político, internamente racional, que permite explicar todos sus comportamientos y acciones desde dicha racionalidad. Esta concepción, a la que Bourdieu, ha denominado «la ilusión biográfica»”³. Afirma aleshores que “Ello nos obliga a construir la trayectoria del biografiado y escribir su vida con su entorno o frente a su entorno y no tomando éste exclusivamente como su campo de acción”. Si bé l'obra de Pep Martí no deixa de banda el context, la centralitat rau en l'individu, que sempre rema en una única direcció, deixant enrere els contratemps o lluitant-hi fermament. De l'entorn, es destaca sovint allò en que Tarradellas va actuar, segons Martí, decisivament:

"Home de partit i home d’Estat, Tarradellas defensa la posició d’ERC en un moment de fortes convulsions. Però sobretot és, en plena guerra contra el feixisme, un puntal de l’autoritat sempre amenaçada de la Generalitat en pugna contínua amb el Govern de la República, delerós d’escapçar poder a Catalunya (...). Dins de Catalunya, Tarradellas ha de resistir l’acció de grups radicals del cenetisme i la FAI, i a la vegada la pressió del PSUC, que té el suport del consolat de l’URSS...." (Pàg 29)

"Així, les mesures més progressistes d’aquells anys [primers anys de la Guerra Civil], enmig d’un entorn revolucionari, duen el nom del fill de Cervelló." (Pàg. 33)

Tarradellas no és un mer navegant conduït per la corrent, és un actor històric que també dirigeix el timó: “cada vida individual es, al tiempo, escenario y protagonista”, diu Burdiel a l'inici de l'article. Potser, en aquest cas, Tarradellas és massa protagonista i determina en excés l'escenari, que de ben segur, com és lògic, no podia controlar tal i com volia.

1MARTÍ, PEP, Josep Tarradellas. 1899-1988, Fundació Josep Irla, 2010.

2BURDIEL, ISABEL, “La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica”, a Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX, Espasa Calpe, 2000.

3GÓMEZ NAVARRO, JOSÉ LUIS, “En torno a la biografia histórica”, a Història y Política nº 13, 2005.

Es cita també a Bourdieu: BOURDIEU, PIERRE, “La ilusión biográfica”, a Historia y fuente oral nº 2, 1989.

Avalucació Inicial

Josep M. Salrach

Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H.Carr, ¿Qué es la historia? En recordo les advertències contra el perill de transformar-nos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justificar o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè “les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació”; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals. A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat (…) El més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem (…) Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà

A Favor:

• “Marcar les distàncies”, entendre i tenir en compte les diferències entre la visió del món de l'historiador i dels homes i dones del passat, és quelcom que evita no sols judicis des del presentisme, sinó que ajuda a comprendre de manera més clara les accions humanes.
• Sent sensible “al dolor humà”, l'historiador aplica a l'estudi del passat judicis de valor, però també defuig de la fredor insensible de l'objectivitat. No és el mateix tractar d'un genocidi que tractar d'economia. Parlar de milions de víctimes no és el mateix que parlar de series de preus.

En Contra:

• Mostrar sensibilitat envers el passat provoca sovint caure en posicionaments arbitraris. La objectivitat ha de ser sempre la meta, tot i que l'historiador sap que és inassolible. Pel camí s'han de deixar de banda les passions i els sentiments, que sols duen a posicionar-se a favor d'uns i en contra d'altres, idealitzant els uns, distorsionant els altres.

Eduardo Manzano:

Pensar históricamente implica pensar en hombres y mujeres del pasado inmersos en procesos de cambio, lo que equivale a definirnos a nosotros mismos como hijos de ese cambio y no como cautivos del pasado omnipresente en el presente que reclama el pensamiento esencialista. De todo esto se deriva una consecuencia igualmente evidente: pensar históricamente implica alejarnos definitiva e irrevocablemente de los ancestros, renunciando a engañosas apropiaciones de sus acciones o rehuyendo falsas identidades con ellos. La conclusión que de esto se debe extraer es que pensar históricamente nos obliga a soltar las amarras del pasado. Por eso es tan duro y complejo a veces

A favor:

• Pensar històricament comporta no sols entendre el dinamisme inherent de les societats humanes, sinó defugir de les idealitzacions del passat. A veure'ns a nosaltres mateixos com a hereus del passat però també com a diferents respecte a ell. Aquests exercicis ajuden a comprendre el passat i afrontar el futur.

En contra:

• No entenc com pensar històricament ha de concloure en “soltar las amarras del pasado”. Malament he entès doncs el concepte de Vilar, que creia precisament tot el contrari: agafar-se al coneixement del passat per a no utilitzar-lo erròniament, per entendre millor el present i per poder actuar en conseqüència. Entendre el canvi constant i no aplicar el present al passat, com si res hagués canviat.

Enric Ucelay-Da Cal

[Explicar] el “tal como fue” de Ranke revela ser un desafío de inmensa dificultad. No hay certidumbre, sólo incertidumbre y, en el mejor de los casos, un argumento construido especulativamente con materiales diversos que resulta más o menos “plausible”. Sin embargo la plausibilidad (…) nunca se debe confundir con la variedad inacabable de una “realidad”, sea la que sea. El hecho en historia -valga la malintencionada redundancia- es que “el hecho es meramente documental”: no se puede saber “meramente lo que sucedió”, ya que las posibilidades fácticas constituyen una infinidad, aunque no lo sepamos o no lo queramos ver: los eventos son infinitos, aunque las informaciones no lo sean. Estamos lejos de la “confianza desconfiada” que, hace aún medio siglo, podía tener un historiador de la literatura como Richard Altick en las técnicas para asegurar la precisión de un trabajo de investigación

A Favor:

• Els fets històrics com a tals no existeixen, en el sentit en que són infinits. No sols això, sinó que sols algunes poques traces són les que podem resseguir en allò que encara conservem del passat, ja siguin textos o altres materials. El document no parla per si sol, ni tampoc ens ofereix cap selecció objectiva i benintencionada d'allò que recull. La veritat no és més que una realitat infinita difícil de copsar. La història com a ciència amb voluntat rígida i absoluta no té cap sentit, doncs el seu material d'estudi no és ni una cosa ni l'altra.

En Contra:

• Partim de la base que sols tenim un minúscul referent, indirecte i sovint subjectiu, incomplet i selectiu, dels fets del passat. També sabem que qualsevol cosa és susceptible de ser “fet històric”. Però això no vol dir que, amb allò que tenim, en podem extreure una sèrie de fets, que no sols siguin plausibles, sinó que siguin reals, “tal com van ser”. Si renunciem a pensar en aquesta possibilitat, renunciem a pensar que es pot fer història des de l'objectivitat. Mirar avui els telenotícies de qualsevol televisió és mirar, certament, una selecció de fets considerats “importants”. Serà una visió subjectiva, incompleta i parcial, com els documents que estudia un historiador. Observar la realitat tal com és, sense cap filtre més que els propis sentits, segueix essent subjectiu, incomplet i parcial. Si els historiadors poguessin mirar al passat més enllà dels documents, no tindrien els mateixos problemes? La nostra decisió és si considerem que dins la infinitat podem arribar a trobar quelcom real i vertader, o bé si ens obstinem en constatar el que ja sabem, que la realitat és infinita. Per suposat, més enllà de la constatació de fets la història té molts altres espais d'anàlisi igualment importants.