dimarts, 22 de març del 2011

Comentari d'una biografia:

Josep Tarradellas. 1899-1988, de Pep Martí i Vallverdú

Per a realitzar aquest comentari he escollit una biografia de Josep Tarradellas (1899-1988) escrita per Pep Martí i Vallverdú, historiador i periodista barceloní1. Publicada el 2010 per la Fundació Josep Irla, forma part de la col·lecció “Biblioteca de l'Esquerra Nacional”, un conjunt de biografies de personatges lligats al catalanisme republicà del segle XX. L'objectiu d'aquest treball és, més enllà d'un petit resum inicial, descriure l'enfocament general i relacionar-ho amb l'article d'Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica” (inclòs a Liberales, agitadores y conspiradores2), on reflexiona entorn de l'evolució del paper de la biografia històrica. Es tracta d'assenyalar els defectes i les virtuts (o en tot cas la tendència) que observem en relació a les notes de Burdiel sobre les diferents tipologies de biografia. Uns quants textos escollits han de servir per exemplificar aquestes reflexions.
Josep Tarradellas va néixer a les acaballes del segle XIX a Cervelló (Baix Llobregat). De ben jove ja va mostrar interès per la política i, mentre treballava d'aprenent en un comerç, es va fer soci del sindicat catalanista CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Allà es va formar en diverses llengües i ben aviat va iniciar la seva militància portant la secció de propaganda. També funda i participa en diversos setmanaris nacionalistes i d'esquerra, com l'Intransigent, donant-se a conèixer.
Amb 28 anys es casa, ja amb una posició econòmica favorable davant l'èxit professional com a representant de productes tèxtils. Tindran una filla amb síndrome de Down i més tard un fill. La seva activitat política pren força acabada la dictadura de Primo de Rivera i col·labora amb la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya l'any 1931. Esdevé diputat a Corts per Barcelona, en el marc de la Segona República, i també participa en els governs de la Generalitat. És expulsat d'ERC per discrepàncies amb Macià, però retorna el 1936 amb el triomf del Front Popular. Durant la Guerra Civil porta la conselleria de finances i també és nomenat secretari general d'ERC. El 1939 es veu obligat a marxar cap a França.
Des de l'exili actua com a número dos del govern de la Generalitat i en morir Josep Irla el 1954 és escollit com a nou president. Tot i les disputes internes sobre la legitimitat del govern, que a mesura que passaven els anys menys contacte tenia amb la pròpia realitat catalana sota la dictadura, la mort de Franco el 1975 va obrir la porta a la Transició Democràtica i al restabliment de la Generalitat. Després d'una aparent victòria de les esquerres a Catalunya en les eleccions generals de 1977, el recent escollit govern espanyol procedeix a restaurar la Generalitat i a reconèixer la legalitat de Tarradellas com a president. Després de múltiples negociacions, es forma el govern provisional que durarà fins el 1980. És llavors quan un Tarradellas ja molt gran va optar, potser davant de la pujança d'una nova generació política (que havia crescut a Catalunya i no a l'exili) que el va anar relegant a un paper secundari, per deixar l'activitat política. Lògicament, la victòria a les eleccions catalanes del seu gran rival des de 1978, Jordi Pujol, també va influir en la seva decisió. Va morir el 1988 a Barcelona.
L'obra de Pep Martí està enfocada gairebé exclusivament des de la vessant política del personatge. Les referències a la seva vida privada són escasses i es limiten a allò més bàsic: casament, naixement dels fills i poca cosa més. L'eix biogràfic és la seva ascensió política fins arribar a ser president de la Generalitat restaurada. De fet, dels darrers vuit anys de la vida de Tarradellas, un cop ja retirat de la política, sols es destaca els seus comentaris crítics al govern de Pujol. Aquest predomini de la vida pública tampoc és estrany si tenim en compte que la publicació és de la Fundació Josep Irla, lligada a ERC, i que s'inclou en una col·lecció encaminada a recollir les vides dels principals representants de l'esquerra republicana en el marc de la Segona República i l'exili. Són llibres divulgatius, que no busquen ser treballs exhaustius sinó recollir el paper polític dels seus protagonistes.
En aquesta biografia resulta força recurrent, al meu entendre, una òptica nacionalista aplicada no sols a la vida de Tarradellas, sinó també als esdeveniments històrics que l'acompanyen. Això és segurament conseqüència d'aquest origen, podríem dir, partidista, que enterboleix el text i el fa poc objectiu.

La Lliga (...) va reclamar al Govern central que presentés davant del Tribunal de Garanties Constitucionals una qüestió d’incompetència de la Generalitat en matèria social. L’actitud de la dreta regionalista suposava una contradicció evident per a una força que es reclamava catalanista, però els líders de la Lliga no van dubtar de demanar ajut a Madrid contra una llei progressista al camp català.” (Pàg. 23)

La Lliga Regionalista, acusada de traïdora en un altre fragment, és al punt de mira dels problemes que pateix Catalunya i l'esquerra nacionalista.

En els primers dies de la guerra, la Generalitat demana ajut al Govern de la República davant les gravíssimes dificultats de tresoreria de Catalunya.(...) La resposta mesquina del Govern de la República, que fins i tot exigeix a la delegació d’Hisenda a Barcelona que se li enviï una part de l’or i plata situats a Catalunya, acaba amb la paciència de la Generalitat.” (Pàg. 31)

En aquest cas el govern central de la Segona República és acusat d'avarícia, fet que acaba justificant el confisc d'un crèdit a la seu barcelonina del Banc d'Espanya.
Però potser el que grinyola més és que el discurs general envers la figura de Tarradellas és notòriament apologètic, de manera que un es pregunta si aquest “animal polític”, tal i com el defineix Martí, va ser en realitat la persona que es descriu al llibre.

...es va sentir sempre dins la tradició del nacionalisme d’esquerres. No distingia entre catalanisme i nacionalisme. El seu esquerranisme era autèntic i alhora molt «català». No li vinguessin amb manuals.” (Pàg. 78)

Josep Tarradellas forma part del patrimoni d’ERC. Recordar-lo és vindicar el bo i millor de l’activitat política (...). A mesura que Catalunya avanci cap a la plena sobirania, la figura del jove del CADCI, de l’eficaç conseller de Finances, de l’exiliat digne i del vell president retornaran. Demà, Tarradellas?” (Pàg 80)

Aquesta lloança fa incorre sovint a l'autor en la voluntat de justificar les accions de Tarradellas. Freqüentment parla de la “lògica” de cada actuació en referència a un marc o context determinat o a les seves simpaties ideològiques, que qualifica ja des de la seva joventut de “clares”.

Josep Bertran i Musitu era un «baró» o cacic d’aquell territori, home de la Lliga Regionalista molt proper a Francesc Cambó. Amb el temps, arribaria a ministre d’Alfons XIII. Durant la Guerra Civil, donaria suport amb entusiasme a la causa franquista. A Tarradellas, però, qui el va impactar va ser Layret. Les seves simpaties ideològiques estaven clares.” (Pàg 9)

I dos paràgrafs després:

Per una persona que treballava d’aprenent i era d’idees catalanistes i esquerranes, l’afiliació al CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i la Indústria) tenia la seva lògica.” (Pàg. 9)

En aquest fragment es justifica la seva presència en el govern central espanyol:

I té sentit que el noi del CADCI, un dels qui més han treballat per la victòria d’abril [proclamació de la Segona República], figuri en les llistes d’ERC al parlament espanyol i sigui elegit diputat a Corts per Barcelona.” (Pàg. 19)

En el següent, s'observa aquesta recurrent visió d'un home sempre segur de si mateix:

Tarradellas va viatjar a Madrid [retorn després de 28 anys a l'exli] disposat a cedir, a pactar, a tancar un acord com fos... Però sabia, com sempre va fer en la seva vida, quin era el punt per ell innegociable. Passés el que passés, no acceptaria cap sortida que no fos la reinstauració de la Generalitat.” (Pàg. 70)

Tota acció de Tarradellas s'explica per aquesta coherència i, en cas de no complir-se, cal buscar la raó en quelcom del context que força la situació. És d'alguna manera un dels “vicios clásicos” (en una obra que és del 2010 i no del segle XIX) de que Burdiel ens parla. Una pervivència de la “biografia clàssica”difícil de deixar enrere. Consisteix en atorgar a la vida de l'estudiat “un modelo de racionalidad externo y prefijado que crea la ilusión de personalidades unitarias, coherentes y encaminadas hacia un propósito biográfico claro y preciso”. Tot i que la idea de destí no és en cap moment utilitzada per Pep Martí, sí que cau en aquesta “ilusión” d'unitat, quelcom que queda molt ben plasmat en aquest fragment (també apologètic):

"Un dels trets definidors de Josep Tarradellas dins de la classe política nacionalista és que sempre es va considerar potencialment un home de govern disposat a aprofitar al màxim les possibilitats que oferien les circumstàncies. Home de partit i d’idees, no és pas un ideòleg. Pertany al grup dels pragmàtics, dels possibilistes. El seu únic dogma sembla ser el tast de la realitat. Intenta ocupar tot el terreny possible; després, pacta. La radicalitat o la moderació de les seves posicions vindrà definida, abans que res, per la correlació de forces que s’estableixi. És important tenir en compte això per entendre el «tot» Tarradellas." (Pàg 17)

Així mateix, en aquests dos darrers textos veiem aquesta sovintejada coneixença, per part de Martí, del que considerava o pensava el biografiat en tot moment, com si els seus textos o testimonis fossin un reflex fidel i immòbil del seu pensament. Aquesta immobilitat, que també es copsa en la voluntat d'encabir la seva vida, des que és un jove aprenent fins que abandona la política, en un “tot” Tarradellas coherent, estàtic i unitari. En aquest marc, la irracionalitat, el dinamisme i la contradicció, elements, com destaca Burdiel, tant intrínsecament humans (tot i que els seus antònims, destaca, són també finalitats sovint perseguides), no hi tenen cap paper. Per contra, “De la misma forma que el significado de una vida cambia o se altera con el paso de los años (...), la sustitución de una noción unitaria de sujeto por otra fragmentada y múltiple permite abordar las relaciones y las contradicciones existentes entre los diversos planos de actuación e identidad que todos tenemos”.
José Luis Gómez Navarro arremet també contra aquest “peligro, que acecha constantemente a la biografía, consistente en elaborar-recrear una personalidad del biografiado coherente y estable, inmutable a los cambios del medio social y político, internamente racional, que permite explicar todos sus comportamientos y acciones desde dicha racionalidad. Esta concepción, a la que Bourdieu, ha denominado «la ilusión biográfica»3. Afirma aleshores que “Ello nos obliga a construir la trayectoria del biografiado y escribir su vida con su entorno o frente a su entorno y no tomando éste exclusivamente como su campo de acción”. Si bé l'obra de Pep Martí no deixa de banda el context, la centralitat rau en l'individu, que sempre rema en una única direcció, deixant enrere els contratemps o lluitant-hi fermament. De l'entorn, es destaca sovint allò en que Tarradellas va actuar, segons Martí, decisivament:

"Home de partit i home d’Estat, Tarradellas defensa la posició d’ERC en un moment de fortes convulsions. Però sobretot és, en plena guerra contra el feixisme, un puntal de l’autoritat sempre amenaçada de la Generalitat en pugna contínua amb el Govern de la República, delerós d’escapçar poder a Catalunya (...). Dins de Catalunya, Tarradellas ha de resistir l’acció de grups radicals del cenetisme i la FAI, i a la vegada la pressió del PSUC, que té el suport del consolat de l’URSS...." (Pàg 29)

"Així, les mesures més progressistes d’aquells anys [primers anys de la Guerra Civil], enmig d’un entorn revolucionari, duen el nom del fill de Cervelló." (Pàg. 33)

Tarradellas no és un mer navegant conduït per la corrent, és un actor històric que també dirigeix el timó: “cada vida individual es, al tiempo, escenario y protagonista”, diu Burdiel a l'inici de l'article. Potser, en aquest cas, Tarradellas és massa protagonista i determina en excés l'escenari, que de ben segur, com és lògic, no podia controlar tal i com volia.
1MARTÍ, PEP, Josep Tarradellas. 1899-1988, Fundació Josep Irla, 2010.
2BURDIEL, ISABEL, “La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica”, a Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX, Espasa Calpe, 2000.
3GÓMEZ NAVARRO, JOSÉ LUIS, “En torno a la biografia histórica”, a Història y Política nº 13, 2005.
Es cita també a Bourdieu: BOURDIEU, PIERRE, “La ilusión biográfica”, a Historia y fuente oral nº 2, 1989.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada