«(…) los estudios recientes sobre la genealogía histórica de lo social tienden a subrayar que la categoría de sociedad no es una categoría natural. Y no ya porque sea una categoría histórica, surgida en un tiempo y lugar concretos, sino porque no nació simplemente de la observación atenta y metódica de la interacción humana, sino de un proceso diferente. La categoría de sociedad surgió como resultado de una discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas. Una discontinuidad de la que surgieron también otras nociones característicamente modernas como las de individuo, pueblo, ciudadanía, economía, clase, nación o civilización. Como señala Patrick Joyce, se trata de nociones que, aunque hayan acabado por naturalizarse y esencializarse, sean reales en sus consecuencias prácticas y operen como fundamentos del conocimiento, no remiten a entidades objetivamente existentes, sino que son componentes del proyecto moderno. Ésta es, en esencia, la tesis mantenida por Keith M. Baker, para quien la noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento” (…) Lo cual no significa, puntualiza Baker, negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida. Sociedad es la construcción conceptual de esa interdependencia que nos ha legado la Ilustración”»1
Aquest fragment correspon a l'article “De la historia social a la historia de los social”, de Miguel Ánguel Cabrera i Álvaro Santana Acuña, publicat al número 62 de la revista Ayer. Es tracta d'un text on s'exposen les recents aportacions del que anomenen “historia de lo social”, entès com a l'estudi de la societat en tant que concepte i construcció sorgit amb la modernitat i no com a element natural i autònom de la configuració que en fem els humans. Es tracta, doncs, d'una aportació en la línia postmodernista que, com veurem, sembla haver col·lisionat frontalment amb la història social que va englobar bona part de la historiografia del segle passat (escola dels Annales francesa i marxisme britànic) i que encara avui manté els seus representants. No obstant això, algunes propostes alternatives busquen superar la crítica postmoderna sense oblidar encara la història social.
En primer lloc, s'afirma que la societat no és quelcom objectiu i amb entitat delimitada, sinó que és una construcció cultural subjectiva, difusa i relacionada amb una determinada manera (alhora complexa) de veure i entendre el món (o de fer-se'n representacions): la modernitat. Manera que és diferent de la que la precedeix, que comporta una “discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas” i que, per tant, no sols no és una estructura analitzable (científicament), sinó que no és natural, no ha estat sempre. En definitiva: que la societat (com avui l'entenem) ha existit des de que “s'ha creat”, a partir d'un moment determinat i no abans, en un context lingüístic. Per a la història social, basada en la suposada objectivitat de l'estructura social (que a la vegada determina, juntament amb la seva relació econòmica, la resta d'elements, com la cultura o la política), això suposa una crítica que ataca directament als fonaments de l'edifici, a la infraestructura com explicació de la superestructura.
De la mateixa manera, altres conceptes que per a la historiografia social no sols eren categories analítiques sinó realitats objectivables (reals), com per exemple la classe o la mateixa economia, han estat posats en dubte. Així, la història com a ciència, que és al fi i al cap el que perseguia la primera escola dels Annales i el que segueix marcant als seus (ja molt llunyans) successors, queda en entredit. ¿Com podem explicar els esdeveniments i les accions humanes del passat si “la manera en que las personas experimentan la realidad y reaccionan frente a ella no está determinada por la realidad misma, sino por la manera en que ésta es hecha significativa mediante las categorías de un ciertos imaginarios”?
Si acceptem que societat “es sólo una forma de conceptualizar la interacción humana derivada del imaginario moderno occidental”, resulta difícil, per no dir erroni, aplicar aquest concepte (i classe, economia, etc.) a l'estudi del passat (com a mínim al “pre-modern”). No sols això, sinó que “entonces la sociedad como tal no tiene una existencia real”. És a dir, que perd sentit voler analitzar amb objectivitat quelcom que sols es plasma en la realitat en funció de la seva articulació com una forma de codificació que depèn del moment i de l'espai en que és format. Això és, sembla inútil voler objectivar allò producte del llenguatge, que és per se subjectiu, dinàmic, volàtil i parcial.
Ens trobem, doncs, en que les posicions més “extremes” del postmodernisme no sols condueixen a la crisi de la història econòmica i social, a les explicacions globals i amb voluntat racional segons l'economia i la societat, sinó a la de la disciplina històrica en general (si es vol entendre més com una ciència que com una literatura). L'historiador es troba amb un doble problema: el primer, que els textos no són reflex de la realitat, sinó representacions. Discursos que es troben en interdependència amb la realitat, sent l'una inseparable dels altres. És a dir, no hi ha el discurs i la realitat, com a entitats delimitades i delimitables. El segon, que l'historiador es troba immers en un determinat context discursiu/real del qual n'és inseparable i que no li permet entendre objectivament el passat si no és a partir d'aquest marc.
No obstant això, la historiografia no ha restat aliena al debat postmodern, sinó que n'ha pres part i un important sector s'hi ha inserit. Entre aquests hi ha els que podríem diferenciar entre “pessimistes” i “optimistes”. Els pessimistes, gairebé per congruència amb l'acceptació de les tesis relativistes i del “gir lingüístic”, han optat per renunciar a la “veritat” històrica per a entendre-la com una narració (gairebé) literària, una interpretació tant vàlida com qualsevol altra. Els optimistes, per contra, no han abandonat encara la convicció en la possibilitat de fer història des d'una “subjectivitat el més objectiva possible”. Lògicament, fora d'aquests posicionaments hi ha els que rebutgen tota tesi postmodernista.
Les aportacions optimistes són molt heterogènies i van des de la història cultural (aquella vessant menys relacionada amb la història social i allunyada de les mentalités) fins a la micro-història. Aquesta història cultural està protagonitzada, entre d'altres, per autors com Lynn Hunt o Gabrielle S. Spiegel. Proposen, des del rebuig a les estructures determinants, l'estudi de la cultura com un element inestable i canviant on els humans actuen per a formular, fruit d'una lluita entre contradiccions i oposicions, el discurs dominant. És a dir, la història com a l'estudi de la formació, lluita i plasmació (o no) de les representacions i dels discursos, així com del seu ús o de les conseqüències que això genera. De fet, la mateixa “historia de lo social” de la qual parlen Cabrera i Santana es tracta del repàs d'un estudi sobre com els homes i les dones han construït conceptes com el de societat (sovint aprofitant paraules ja existents, però canviant-ne substancialment el significat). Aquests conceptes juguen un paper important en els discursos i en les representacions i categoritzacions de la realitat que fem els humans.
Cabrera i Santana exposen com el concepte de societat pot seguir sent útil per “analizar aquellos procesos históricos en los que la categoría de sociedad ha tenido alguna influencia”. Ja no com un element teòric, sinó com a un element que participa en l'esdevenir històric. Però per a ells fins i tot això resulta enganyós. El que cal, defensen, per entendre la conducta de les persones és fixar-se en les categories de l'imaginari (dels discursos i representacions), doncs és a partir d'aquestes que experimentem la realitat (i no a partir de la mateixa realitat). Allò real esdevé un simple “referente material”. Aquesta visió exclou tot tipus de coneixement de la realitat.
Altres historiadors, com William Sewell, consideren que en aquells marcs on el concepte societat (i d'altres) esdevé central, encara que es tracti d'una construcció cultural, genera sobre les persones un cert límit d'acció. Això és, que a la pràctica passa a determinar (no absolutament, és clar) com actuem. Es tracta, doncs, després de superar el determinisme marxista (d'allò econòmic i social envers allò cultural), de traspassar ara el determinisme del “gir lingüístic” (d'allò lingüístic i construït en un marc cultural envers allò social i econòmic). El llenguatge té un paper important, però també es veu influït per altres elements, com per exemple l'experiència real que fa canviar els significats o els conceptes.
Sewell s'insereix en aquesta corrent que Spiegel ha anomenat “neofenomenológica”2 i que presta atenció, també, a com l'experiència i la pràctica de les persones influeixen i canvien el discurs i les representacions. És a dir, com la realitat condiciona el discurs. Es tracta d'un intent de retorn a la història social amb la incorporació d'alguns elements del postmodernisme, tot i que parteix d'una crítica als posicionaments més “durs”, que havien conduit al mateix determinisme del que reaccionaven.
Una altra via (a vegades relacionada amb aquest “retorn a la realitat” i a la pràctica) de superació del “gir lingüístic” és la de la microhistòria. Autors Giovanni Levi i Carlo Ginzburg, han practicat una història a petita escala, fixant-se en esdeveniments, personatges o llocs concrets. Defugen de tota explicació global i estructural, o en tot cas sols entenen aquestes des d'una visió específica extrapolable a un conjunt (amb totes les precaucions necessàries al respecte). És a dir, en front de la història social “clàssica”, centrada en els moviments generals i repetitius, proposen una visió local, individual i particular. Molt lligat a aquesta “alternativa postmoderna” per a la història social hi ha l'avenç de la història local.
1Cabera, Miguel Ángel i Santana, Álvaro, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006). Pàg. 169-170
2Spiegel, Grabielle M., “Comentario sobre una línia torcida”, Historia Social, 69 (2011). Pàg. 117-118.
