dimarts, 15 de febrer del 2011

Avalucació Inicial

Josep M. Salrach
Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H.Carr, ¿Qué es la historia? En recordo les advertències contra el perill de transformar-nos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justificar o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè “les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació”; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals. A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat (…) El més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem (…) Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà
A Favor:
  • Marcar les distàncies”, entendre i tenir en compte les diferències entre la visió del món de l'historiador i dels homes i dones del passat, és quelcom que evita no sols judicis des del presentisme, sinó que ajuda a comprendre de manera més clara les accions humanes.
  • Sent sensible “al dolor humà”, l'historiador aplica a l'estudi del passat judicis de valor, però també defuig de la fredor insensible de l'objectivitat. No és el mateix tractar d'un genocidi que tractar d'economia. Parlar de milions de víctimes no és el mateix que parlar de series de preus.
En Contra:
  • Mostrar sensibilitat envers el passat provoca sovint caure en posicionaments arbitraris. La objectivitat ha de ser sempre la meta, tot i que l'historiador sap que és inassolible. Pel camí s'han de deixar de banda les passions i els sentiments, que sols duen a posicionar-se a favor d'uns i en contra d'altres, idealitzant els uns, distorsionant els altres.
Eduardo Manzano:
Pensar históricamente implica pensar en hombres y mujeres del pasado inmersos en procesos de cambio, lo que equivale a definirnos a nosotros mismos como hijos de ese cambio y no como cautivos del pasado omnipresente en el presente que reclama el pensamiento esencialista. De todo esto se deriva una consecuencia igualmente evidente: pensar históricamente implica alejarnos definitiva e irrevocablemente de los ancestros, renunciando a engañosas apropiaciones de sus acciones o rehuyendo falsas identidades con ellos. La conclusión que de esto se debe extraer es que pensar históricamente nos obliga a soltar las amarras del pasado. Por eso es tan duro y complejo a veces
A favor:
  • Pensar històricament comporta no sols entendre el dinamisme inherent de les societats humanes, sinó defugir de les idealitzacions del passat. A veure'ns a nosaltres mateixos com a hereus del passat però també com a diferents respecte a ell. Aquests exercicis ajuden a comprendre el passat i afrontar el futur.
En contra:
  • No entenc com pensar històricament ha de concloure en “soltar las amarras del pasado”. Malament he entès doncs el concepte de Vilar, que creia precisament tot el contrari: agafar-se al coneixement del passat per a no utilitzar-lo erròniament, per entendre millor el present i per poder actuar en conseqüència. Entendre el canvi constant i no aplicar el present al passat, com si res hagués canviat.
Enric Ucelay-Da Cal
[Explicar] el “tal como fue” de Ranke revela ser un desafío de inmensa dificultad. No hay certidumbre, sólo incertidumbre y, en el mejor de los casos, un argumento construido especulativamente con materiales diversos que resulta más o menos “plausible”. Sin embargo la plausibilidad (…) nunca se debe confundir con la variedad inacabable de una “realidad”, sea la que sea. El hecho en historia -valga la malintencionada redundancia- es que “el hecho es meramente documental”: no se puede saber “meramente lo que sucedió”, ya que las posibilidades fácticas constituyen una infinidad, aunque no lo sepamos o no lo queramos ver: los eventos son infinitos, aunque las informaciones no lo sean. Estamos lejos de la “confianza desconfiada” que, hace aún medio siglo, podía tener un historiador de la literatura como Richard Altick en las técnicas para asegurar la precisión de un trabajo de investigación
A Favor:
  • Els fets històrics com a tals no existeixen, en el sentit en que són infinits. No sols això, sinó que sols algunes poques traces són les que podem resseguir en allò que encara conservem del passat, ja siguin textos o altres materials. El document no parla per si sol, ni tampoc ens ofereix cap selecció objectiva i benintencionada d'allò que recull. La veritat no és més que una realitat infinita difícil de copsar. La història com a ciència amb voluntat rígida i absoluta no té cap sentit, doncs el seu material d'estudi no és ni una cosa ni l'altra.
En Contra:
  • Partim de la base que sols tenim un minúscul referent, indirecte i sovint subjectiu, incomplet i selectiu, dels fets del passat. També sabem que qualsevol cosa és susceptible de ser “fet històric”. Però això no vol dir que, amb allò que tenim, en podem extreure una sèrie de fets, que no sols siguin plausibles, sinó que siguin reals, “tal com van ser”. Si renunciem a pensar en aquesta possibilitat, renunciem a pensar que es pot fer història des de l'objectivitat. Mirar avui els telenotícies de qualsevol televisió és mirar, certament, una selecció de fets considerats “importants”. Serà una visió subjectiva, incompleta i parcial, com els documents que estudia un historiador. Observar la realitat tal com és, sense cap filtre més que els propis sentits, segueix essent subjectiu, incomplet i parcial. Si els historiadors poguessin mirar al passat més enllà dels documents, no tindrien els mateixos problemes? La nostra decisió és si considerem que dins la infinitat podem arribar a trobar quelcom real i vertader, o bé si ens obstinem en constatar el que ja sabem, que la realitat és infinita. Per suposat, més enllà de la constatació de fets la història té molts altres espais d'anàlisi igualment importants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada