Bernard Cottret i Làuric Henneton ens parlen a “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite” de la constatació a nivell francès d’una tendència general cap a l’ús institucionalitzat i en augment de les celebracions commemoratives[1]. Actualment molts estats fixen cada any un seguit de dates per a fer aquests actes i en motiu de què es realitzen. Però també se’n fan d’altres a nivell més popular. Aquest procés va íntimament lligat a la consolidació de les polítiques de memòria, accentuades després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust però encara més en voga amb la fi del segle XX i l’inici del XXI. Cal dir, però, que aquest no és un fenomen ni molt menys nou, sinó que podem resseguir-ne els orígens al llarg del segle XIX.
Aleshores els autors repassen algunes de les interpretacions historiogràfiques sobre aquest tema, en referència a les causes que motiven la voluntat creixent de fer memòria d’esdeveniments, institucions o persones del passat. Però també les que apunten a si es tracta de quelcom positiu o negatiu des del punt de vista de la historiografia i la història.
És a dir, partim de la base que les commemoracions no es promouen, sovint, des de l’àmbit dels historiadors, sinó des de les diferents institucions de l’estat i de la societat (com per exemple associacions d’ex-combatents). Aleshores, la qüestió és quin hauria de ser el paper de la historiografia en aquest marc, si és que es considera que n’hauria de tenir algun. Molts historiadors defensen que, al tractar-se d’esdeveniments massa marcats pel component polític i identitari, caldria separar clarament un acte de memòria del que és pròpiament la història a nivell acadèmic. Pascal Ory i molts altres assenyalen els problemes de confondre memòria i història. La commemoració implicaria una selecció arbitraria del passat i una idealització que donaria lloc a una retrospectiva esbiaixada, mentre que la història es basa en la presa de distància (i també en el detall i el matís reveladors), sempre des de la finalitat objectiva i no moralista o justificativa.
Per contra, altres autors es mostren més optimistes. Davant de la relativament gran difusió que tenen les commemoracions (i per tant, de retruc, la història sobre allò que es recorda), plantegen que l’historiador ha de formar part activa dels actes, doncs representa una oportunitat de fer arribar al gran públic les investigacions sobre el passat.
Altres encara van més enllà i consideren que les commemoracions poden servir com a pal de paller per a la difusió de valors cívics i morals, com apunta en paraules dels autors Jean Delumeau. Fins i tot hi ha qui parla d’una funcionalitat política, com per exemple Lluís Ferran Todelano, que entén la història i les commemoracions com a una eina de pedagogia política: “Tot i que sovint s’obvia la seva contribució social, la història és una ciència oberta basada en l’estudi del passat per entendre el present i traçar camins de futur. La història té un vessant pedagògic enorme, ple d’exemples que ens poden ajudar a identificar qui som i on volem anar. Per aquest motiu, la història és política”[2]. Veiem que sovint en aquest debat s’entra a considerar sobre la funció social de la historiografia.
El problema d’aquest tipus d’interpretacions, crec jo, es troba en allò que elles mateixes rebutgen en referència contrària. És a dir, una posició política sovint -o sempre-comporta una oposició, de manera que es rebutjen mútuament. En el seu article, Toledano critica la lògica commemorativa espanyola, defensant una política de memòria i de commemoració catalana autònoma i regida des de la Generalitat, “No un servei centralista i unívoc com l’espanyol (...), sinó un de transparent, participatiu i rigorós en els seus plantejaments”. El que proposa, sense amagar-se’n, és un sistema de commemoracions català i catalanista, tot i que d’aquest darrer l’anomeni “vessant pedagògic”. Seguim mirant el passat des d’una determinada perspectiva, que per alguns serà constructiva a nivell cívic i nacional, però que a vista d’àguila no difereix gaire o gens del que proposa la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales a nivell espanyol.
Cal apuntar que si bé molts dels actes de memòria troben en el seu origen un fort component nacionalista, no tots segueixen aquesta línia. Però més que intentar influir en la decisió de què cal commemorar i què no, el que considero que la historiografia hauria de fer és posar tots els esforços precisament en diluir i matisar aquests biaixos de tota mena (nacionalistes, seleccionistes, simplificació...) que no han passat pel sedàs científic. En introduir en els actes, les exposicions i les publicacions la complexitat pròpia dels processos històrics, les múltiples lectures i les vicissituds.
Així doncs, els criteris per a regir una política oficial de commemoracions, tot i que són també importants, no deixen de respondre sovint a interessos aliens a l’historiogràfic, siguin d’arrel ideològica o no. Decidir què mereix ser commemorat demana per si mateix una determinada mirada al passat, però sobretot cal que aquesta parteixi des de les aportacions d’aquells que es dediquen a estudiar-lo amb una voluntat científica i no únicament des de les institucions i dels testimonis. Aquí és on considero que l’historiador s’ha d’obrir pas. És necessari que les commemoracions no es converteixin en un espectacle d’opinions personals ni en un reguitzell de mites autojustificatius. Tampoc que es regeixin per l’exposició d’una determinada versió del passat, sinó que traspui la gran tonalitat de grisos que naveguen entre el negre i el blanc.
Això mateix és el que reclama Anna Maria Garcia en referència a la commemoració, l’any 2009, dels 70 anys de “l’exili republicà”[3]. En primer lloc, defensa que caldria parlar d’exilis en plural. Ja no sols perquè el 1936 es produeix un prou nombrós èxode “de dretes”, sinó perquè el mateix exili de 1939 és més complex i divers del que alguns volen fer creure, començant per la freqüent associació entre la gent que va marxar i els valors democràtics. Sols una petita mirada documentada de casos concrets ens il·lustra com molts dels que es varen veure obligats a partir eren d’ideals més aviat revolucionaris (anarquistes, comunistes). És aquesta “mirada polièdrica” de la que parla Garcia la que l’historiador ha de mirar d’introduir en el marc commemoratiu, perquè sinó es corre el perill de confondre relats marcadament manipulats i homogenis amb el passat “real” (o, com a mínim, més objectiu).
I per això cal que l’historiador no faci política de la història. Que no busqui “construir una nova ciutadania catalana”, com diu Toledano al títol del seu article, sinó que proporcioni a aquests ciutadans una mirada serena, complexa i científica del passat per a que aquests decideixin què fer-ne. Això no significa que tot historiador hagi de renunciar a la ideologia, empresa difícil, sinó que aquesta hauria de manifestar-se fóra de l’àmbit acadèmic i divulgatiu. I això hauria de valdre tant per les opcions que tendeixen a una mirada espanyolista del passat com per les que ho fan des del catalanisme.
[1] Cottret, Bernard i Henneton, Lauric. “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Cottret Bernard i Henneton Lauric (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15.
[2] Ferran Toledano, Lluís. “Història i memòria. Eines per a construir una nova ciutadania catalana”, dins Eines per a l’esquerra nacional, núm. 1, 2007.
[3] Garcia Rovira, Anna Maria. “Exilis i històries de vida. Entre la memòria, la història i la política”, dins Font Agullò, Jordi (dir.). Reflexionant l’exili. Aproximació a l’exili republicà: entre la història, l’art i el testimoniatge, Afers, 2010, pp. 259-278.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada